«Pedra, paper i pintura» és una exposició col·lectiva que podreu visitar per primera vegada al Centre Cultural Les Aules de la Diputació de Castelló. Ens hi hem ajuntat tres artistes i tres conceptes plàstics, tres amics, sota el comú denominador de la pedra com a element definitori i característic del paisatge i de la idiosincràsia de les comarques de Castelló. La pedra, com a element orogràfic: Penyagolosa, les muntanyes dels Ports, l’Espadà, etc. L’element del paisatge humà, el qual ha hagut d’esculpir la pedra seca a les comarques de l’interior com a solució per a poder llaurar la terra i assegurar la subsistència al llarg de la història. També, la pedra com a element constitutiu de la biologia de cert tipus de fauna, viva o extinta, que podem trobar tant en el paisatge marí: caragols marins, mol·luscos bivalves; o terrestre: els fòssils, certs endemismes protegits com és el cas de les vaquetes i, per extensió, la resta de caragols terrestres. Animals que, com la població humana, han sabut aprofitar l’excedent abassegador de la calcària per a sobreviure i bastir el seu propi habitatge.
“Ho hem fet sense caure en el tòpic fàcil del paisatgisme mimètic. Fidels a l’estètica que hem anat conreant des de fa ja anys. Sense mitificació enyoradissa o folklòrica de la terra. Tenim la terra i la pedra que tenim i aquesta terra no només ha estat massa vegades aspra, sinó que, a més, ha patit agressions de tota mena. Conceptualment, aquesta exposició és un homenatge a aquest paisatge nostrat i a la gent que hi viu i l’habita, a la nostra llar, però des de tres òptiques ben allunyades dels tòpics pairalistes, romàntics, més emprats”, asseguren els autors.
Claudia de Vilafamés, acabada de tornar de Londres i, a hores d’ara, amb obra a Hong Kong, ens hi ofereix pedres i closques inquietants, separades de l’entorn comú on es troben aquests elements. Això fa que ens trobem davant d’elements d’una acuradíssima factura que suren en un negre nocturn. Aparentment, elements molt lectius que prenen entitat pròpia en mostrar-los en composicions que fan que l’espectador es pregunte sobre l’essència pròpia d’aquestes pedres amb ontologia; moltes de les quals es trenen amb cordills: com les pedres modorres que els pastors del secà castellonenc han utilitzat des d’un punt etnogràfic i cultural de la creença màgica.
Paqui Fuster aborda les seues arrels dels Ports: Forcall, Villores, Morella… amb una resolució abstracta molt potent, en la qual no defuig l’element matèric. L’abstracció transforma aqueixos paisatges imponents en un motiu de reflexió on la varietat cromàtica, la perfecta composició i el tractament matèric de la matèria plàstica evoquen la terribilitá convulsa a la qual la història geològica, tan ben estudiada per científics de la talla de Vicent Sos Baynat, va sotmetre el nostre paisatge al llarg de les eres. Paisatge ferit que ara es troba amenaçat pel fracking i per la desafecció humana. En els quadres de Paqui Fuster hi ha tota la força còsmica d’aqueixos estrats on encara dormen els dinosaures i que faríem bé de preservar. Perquè, com escriví el poeta Bernat Artola: «La terra de ma terra és la pols del meu camí». I nosaltres tres així ho entenem i per això ho hem pres com a leitmotiv, homenatge i, d’alguna manera, paper i pintura que reclamen una apassionada defensa.
Antoni Albalat, per la seua banda, ofereix una sèrie de paisatges fractals centrats en els mandelbulbs, creacions plasticomatemàtiques sorgides entre 2007 i 2009 arran de les investigacions de Daniel White i Paul Nylander, matemàtics que van aplicar elements esfèrics a les formes fractals anteriors. El resultat són fractals que semblen de tres dimensions. Albalat treballa tant fractals clàssics, com els Mandelbulbs, fent servir programari lliure d’Internet: Incendia i Mandelbulb 3D, i ha estat capaç d’anar més enllà, i introduir elements icònics figuratius com ara les pomes de Claudia de Vilafamés que poden arribar a transformar-se en caragols i aparèixer, com en una dolorosa o bellíssima experiència onírica, ad infinitum. Albalat també és autor del poema que acompanya aquesta mostra i, ara com ara, és l’únic, no més poeta, sinó artista plàstic castellonenc que ha gosat internar-se en aquest territori plàstic a cavall entre l’estètica, la poesia i la matemàtica. Com és habitual, es mou en territoris de frontera entre cromatismes exagerats i repeticions obsessives, mantres que també podem trobar en les pedres: dendrites de pirolusita encastades en les lloses de la calcària o estranys cal·ligrames que el temps i les sals minerals han dibuixat en les balmes, així com els caragols com a elements geomètrics fractals.
“Tots tres volem agrair a la Diputació Provincial el seu suport a l’hora de seleccionar aquesta mostra per a exhibir-la a Les Aules. A les nostres famílies i amics, la confiança en el que fem i, moltes vegades, la seua paciència. A tots i totes els que ens acompanyareu en aquesta aventura per la vostra calidesa i, també, a Gabriel Mayo per transformar aquesta terra en vins i caves exquisits, dels quals ens convidarà a una copeta el dia de la inauguració. Per descomptat a aquesta terra on vam nàixer i la defensa de la qual volem fer des dels nostres plantejaments estètics i poètics”, apunten els autors.